Porto llegint i seguint al teatre, sempre que m'és possible, la prolífica obra de Lluïsa Cunillé des que la va donar a conèixer fa més de quinze anys el Teatro Fronterizo amb el seu primer text representat, que crec que va ser Rodeo, a la temporada 92-93 al Mercat de les Flors de Barcelona. Sempre em va semblar una autora interessantíssima, inquietant, moltes vegades hermètica, però molt propera i amb un món poètic interior dels més fascinants dels autors contemporanis europeus.

Fa tres anys va estrenar - enlluernant la Sala Becket, per a mi el bressol, el santa sanctorum, el màxim referent creacional de la nova dramatúrgia catalana: bravo, bravo per la feina de Sanchís Sinisterra i de Toni Casares! - un gran text, Barcelona, mapa d'ombres, que, mig amagat entre una programació de mirades sobre la nostra ciutat, em va deixar commogut, emocionat, amb ganes de no aixecar-me de la butaca, disposat a assistir de nou al ritual de la seva representació. Un món poderós, una història plena de cavitats, uns personatges tremendament construïts. Més endavant, el text, gràcies al bon olfacte de Josep Maria Pou, va saltar al CDN de Madrid i... els grans textos sempre tindran un llarg recorregut.

Sis personatges - arquetips contemporanis de la solitud urbana - es troben en un pis vell de l'Eixample de Barcelona. Un matrimoni d'ancians, el germà d'ella i tres rellogats: una solitària dona rossa, que dóna classes de francès i només surt a la nit; un jove vigilant de seguretat, ex-futbolista a qui la seva dona ha abandonat; i una noia sudamericana, embarassada. L'ancià, antic porter del Liceu a qui li agrada transvestir-se, visita a les dues dones per a demanar-los que se'n vagin, ja que s'ha de morir i vol estar sol en el tram final de la seva vida. Això mateix fa la seva dona amb el vigilant, a la vegada que rep la visita del seu germà, metge i homosexual, a qui no s'atreveix a demanar-li un fals certificat de defunció. Al final de la trama descobrirem les intencions del matrimoni en un tour-de-force, absolutament emotiu i genial, que gairebé frega el grand guignol, enmig de la poètica més delicada. Així és aquest microcosmos, paradigma d'una societat en el passat vencedora però actualment en descomposició, on l'incest, l'homosexualitat i l'adulteri es creuen en la vida dels personatges... mentre assistim al pas del temps a la ciutat mediterrània.

Estic molt d'acord amb Marcos Ordóñez quan escriu: No falta ni sobra nada en este texto. Todo es importante, nada es "simbólico" o "significativo". No hay costumbrismo. No hay opacidad. Porque su tono es inusual. No es una autora difícil, como se ha dicho. Es una autora clara: lo que sucede es que hay demasiado ruido, demasiado tintineo a su alrededor. Y es una autora mayor, que quedará, cuando caigan las etiquetas y la pereza receptiva.

Aquest món terminal d'una societat que s'acaba, que menteix i es descomposa, em permet mirar novament uns personatges que em semblen parents d'altres desesperats perdedors solitaris que he tingut l'oportunitat de presentar en treballs previs. Suposo que una de les coses que més em va atraure per portar el text de la Cunillé al cinema va ser precisament la gran riquesa dramàtica dels protagonistes, i del difícil moment que viuen, i la tendresa que em provoquen. Sentia com si fossin vells coneguts meus, com si sortissin de Carícies o deLa Rossa del bar o d'Amor Idiota... Sempre he sentit un gran afecte per la gent sola, desesperançada, que ja no tenen força per lluitar per un món millor, ja que no el veuen possible a les seves vides.

Tot això em va portar a plantejar-me la pel·lícula com una obertura dels actes del text, i més basant-se en una peça tan tancada de contingut i d'acció. Però en comptes de fer una fàcil obertura d'"exteriors", he buscat l'obertura en el propi interior dels personatges. Vaig tramar un guió que, a banda d'unes petites seqüències presentatives dels personatges, que precedissin cadascun dels cinc actes, estigués ple de flashos que tinguessin més a veure amb el subconscient, amb l'estat anímic que viuen aquestes criatures desvalgudes, que amb la seva realitat quotidiana. Un cop acabat el muntatge, quan el guió ja no és blanc sobre negre sinó que finalment s'ha convertit en la teva pròpia visualització de la història, el resultat em recorda una mica el concepte narratiu de la meva primera pel·lícula, Ocaña, retrat intermitent, rodada precisament ara fa trenta anys, on també buscava la veritat del personatge a través d'unes intermitències, a manera de provocacions de la memòria que completen/configuren el retrat del personatge. En la posada en escena de Barcelona (un mapa) he intentat separar els dos móns contraposats, el real rodat d'una manera neta i serena i el més oníric, el dels flashos, que visualitzo per a explicar aquest més enllà dels límits aparents de cadascun dels habitants del pis de l'Eixample.

Per acabar, una cosa amb la qual hauria hagut de començar. Sense la complicitat dels grandíssims actors que han acceptat crear aquests personatges, aquesta pel·lícula no s'hagués pogut realitzar. El meu agraïment més sincer a tots ells, en particular al duo protagonista, Núria Espert i Josep Maria Pou, que són els que aguanten l'armadura de tota l'estructura narrativa. Amb ells dos només havia treballat una vegada, amb la Núria aActrius i amb en Pou a Amic/Amat i hem tingut la sort de trobar novament uns personatges que ens han permès reunir-nos i gaudir de i amb la feina. Tant els assajos com, sobretot, el rodatge, seran uns dies difícils d'oblidar, per aquest gaudi especial, intens, que perceps quan intueixes que assisteixes a la creació d'una cosa única que podràs compartir després amb l'espectador. Tant de bo la sort que vam tenir en aquestes dues pel·lícules torni a acompanyar-nos aquesta vegada. Amb ells, la meva estimadíssima i vella còmplice, Rosa Maria Sardà, i els magnífics Jordi Bosch, María Botto i Pablo Derqui.

Els directors sempre donem la cara pels projectes, però la veritat és que el cinema és un art col·lectiu on les responsabilitats, canalitzades pel director, són diverses. Ha estat un plaer repetir amb el meu equip: Mario Montero a la fotografia, Carles Cases a la música, Pere Abadal com a muntador, Bel·lo Torras a la direcció artística, Maite Fontanet que ha organitzat una producció meva per primera vegada... A tots ells mil gràcies per la seva amistat i dedicació. Ens coneixem de moltes batalles que sempre hem plantejat buscant la màxima coherència.

Ventura Pons